La participació ciutadana a les 51 propostes del president Mas

El 22 de febrer el President Mas, després de reunir-se amb els responsables del Parlament de Catalunya, Sindicatura de Comptes, Tribunal Superior de Justícia, Fiscalia, Síndic de Greuges i Oficina Antifrau, presentà  51 propostes “en matèria de transparència i regeneració democràtica” Una d’elles, la 8, fa referència a la participació ciutadana i diu:

Potenciació de mecanismes de participació col·laborativa de la ciutadania a través del portal Govern Obert per afavorir la implicació de la ciutadania en el disseny i la gestió dels afers públics i en la definició de plans i polítiques públiques, facilitant la presentació d’iniciatives legislatives i la seva participació en els processos d’elaboració de les normes legislatives i reglamentàries, així com el desenvolupament dels instruments per poder promoure la convocatòria de consultes.

Una primera anàlisi del contingut d’aquesta proposta convida a reflexionar sobre la importància de la participació i la implicació ciutadana en la política i en les polítiques, necessàries, no només des del punt de vista de lluita contra la corrupció, sinó per a la defensa dels drets ciutadans, avui en clar risc d’eliminació o retrocés important.

De què parla aquesta proposta número 8?

  1. Participació col·laborativa
  2. La implicació ciutadana en les polítiques i afers públics mitjançant Internet
  3. Facilitar la presentació d’iniciatives legislatives populars
  4. Facilitar la participació en els processos d’elaboració de les lleis i reglaments
  5. Desenvolupament d’instruments per promoure la convocatòria de consultes

Abordem ara cada element:

1. Participació col·laborativa

És el primer cop que em trobo amb aquest concepte en aquest àmbit. La unió de participació i col·laboració ja apareix al paradigma del govern obert: transparència, participació i col·laboració són la trinitat sobre la que es fonamenta i de la que parlaré en un altre moment. En un sentit similar, la llei foral de Navarra 11/2012 de transparència i govern obert parla permanentment de “participació i col·laboració”.

En canvi, a la proposta que s’analitza, l’adjectiu “col·laborativa” qualifica el substantiu “participació”, no hi ha una conjunció copulativa entre ambdós conceptes que permeti visualitzar-los per separat. Es fa una mena de fusió que, cal reconèixer, em produeix una certa confusió. I aquesta confusió pot permetre interpretacions que poden descafeïnar el significat i la importància tant de la participació com de la col·laboració.

Reservo per a un altre post una anàlisi una mica més aprofundida d’aquesta idea, però deixo una pregunta oberta per a la reflexió: Què passa quan la ciutadania vol participar, però no precisament per col·laborar, sinó per qüestionar, posar en crisi…?

2. La implicació ciutadana en les polítiques i afers públics es fa mitjançant un portal telemàtic, és a dir mitjançant Internet

Cal aprendre dels que ho han intentat abans. Sovint es posa com a referència el portal Irekia promogut pel govern basc a l’anterior legislatura. La responsable del projecte, Nagore de los Rios, va reconèixer que no va servir per estimular la participació ciutadana perquè “els internautes ho van veure com un portal d’informació i no de participació”.

Internet i les xarxes socials tenen moltes virtuts i molts potencials però no es pot fiar tota participació a l’ús de la xarxa, en primer lloc perquè també és important mirar-se als ulls quan s’articulen propostes o es defensen arguments i, en segon lloc, perquè es pot banalitzar el debat públic amb un “m’agrada”, “no m’agrada” (clickactivisme, li diuen) que evita l’intercanvi de matisos. Internet és necessari, però no suficient.

En canvi per facilitar l’accés a la informació i a les dades que utilitzen els poders públics no hi ha discussió. no té rival. És d’una efectivitat extraordinària perquè permet relacionar analitzar, replicar o reutiltizar les dades. En aquest sentit, sí apareix com una eina fonamental i pràcticament insubstituïble, amb una doble utilitat: Internet per a que el govern s’expliqui millor, però també perquè la ciutadania pugui conèixer i controlar millor el que fa el govern.

3. Facilitar la presentació d’iniciatives legislatives populars

Haurem d’esperar a veure en què es concreta aquesta declaració,  si es proposa fer una millora de la llei, o simplement donar a conèixer la normativa existent. Set anys després de la seva modificació, l’actual regulació de la iniciativa legislativa popular (ILP) ha demostrat ser una eina útil per a la ciutadania perquè, en set anys justos des de la seva aprovació el 2006, s’ha fet servir en 16 ocasions[1] (amb l’anterior regulació 1995, en 11 anys,  es van presentar tan sols 4).  Tanmateix,  també ha provocat decepcions i frustracions per la manca de canals alternatius quan el Parlament rebutja la petició. Cal recordar que només s’han aprovat dues lleis a proposta popular: la de l’educació 0-3 anys i la de la prohibició de les curses de braus (dues de setze, el 15%). En alguns casos la causa ha estat la dificultat o incapacitat de la Comissió Promotora de recollir les signatures, en d’altres, el tancament de la porta per part del Parlament.

Algunes millores tenen relació amb la possibilitat que la Comissió Promotora pugui debatre, cara a cara, amb els grups parlamentaris el contingut de la seva proposta amb caràcter previ a la seva presentació al Ple del Parlament. És una forma de demostrar que es valora l’esforç que suposa la presentació de la proposta i la recollida de signatures. És l’oportunitat per conèixer i debatre els arguments de diputats i diputades front als arguments dels promotors. Cal que els grups parlamentaris es vegin obligats a justificar la seva posició i no a rebutjar-la sense massa explicacions.

Després, el Parlament, exercint la seva legitimitat pot desestimar la iniciativa, però la Comissió Promotora i les 50.000 persones que com a mínim haurien donat el seu suport, mereixen una altra possibilitat i se m’acut que aquesta té relació amb demanar l’opinió dels “caps” dels parlamentaris, que no són els secretaris generals dels seus partits, sinó el poble. Per tant caldria habilitar el sistema que permetés que les signatures recollides es tinguin en compte per a sotmetre la proposta a consulta popular o referèndum i conèixer l’abast real del suport popular.

4. Facilitar la participació en els processos d’elaboració de les lleis i reglaments

Part d’aquesta proposta es podria realitzar desenvolupant la previsió de l’article 29.4 de l’Estatut:

Els ciutadans de Catalunya tenen dret a participar, directament o per mitjà d’entitats associatives, en el procés d’elaboració de les lleis del Parlament, mitjançant els procediments que estableixi el Reglament del Parlament.

Em preocupa que es consideri realitzada aquesta participació, mitjançant les compareixences a la comissió parlamentària de determinades persones o representants d’organitzacions socials,  econòmiques, professionals… convocades quan es debat una llei. Si és així, tornarem a desaprofitar una possibilitat molt important d’obrir el debat polític a la ciutadania i no restringir-lo únicament als espais parlamentaris i a determinades persones o organitzacions.

El text literal de l’Estatut fa referència a la participació “directa”, és a dir, de les persones, individualment considerades sense cap tipus d’intermediari. Novament aquí, Internet pot ser una eina, però no l’única. Altres reflexions i idees sobre el potencial del debat públic i els mitjans per promoure’l, les podeu trobar a l’informe que vam fer amb l’Oscar Rebollo, publicat per l’IGOP l’any 2012.

Aquest apartat de la proposta número 8, obre el diafragma i enfoca també a la participació en l’elaboració dels Reglaments. Per als no-juristes, us informo que el reglament és aquella regulació concreta d’una determinada matèria, les línies principals de la qual estan determinades en una llei. És molt important recordar que les lleis les fa el parlament i els reglaments, els fa el govern. És coneguda la frase, atribuïda al Conde de Romanones  l’any 1916 qui, a una sessió del Congrés, va dir “Ustedes hagan la ley que yo haré el reglamento”. Amb aquesta cínica afirmació es pot ensumar la importància que té l’elaboració de reglaments. Per això, cal incorporar la participació ciutadana tant en el procés de la seva elaboració com en la iniciativa per proposar-los.

A Catalunya, la llei 26/2010 regula als seus articles 67 i 68 l’audiència i la informació pública, que no són exactament canals de participació, sinó d’informació i d’escolta limitada. No es preveu, per exemple, la iniciativa popular per proposar reglaments, cosa que està recollida únicament a Canàries.[2] A casa nostra, curiosament, la iniciativa popular pot proposar lleis al parlament, ordenances i reglaments als ajuntaments, però no pot proposar reglaments a la Generalitat, com si el govern català quedés eximit d’aquest tipus de participació.

5. Desenvolupament d’instruments per promoure la convocatòria de consultes

Què cal entendre per consultes? Només les que es produeixen mitjançant la votació en urna? O també hi ha altres formes de consultar a la ciutadana  que no suposen l’emissió d’un vot.

Vegem l’article 122 de l’Estatut que, amb el títol “consultes populars”, diu:

Correspon a la Generalitat la competència exclusiva per a l’establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l’acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l’àmbit de llurs competències, d’enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l’article 149.1.32 de la Constitució.

És a dir que els canals de consulta popular, segons l’Estatut,  són:

a)      Demoscòpics: enquestes

b)      De debat: fòrums, audiències públiques

c)       De vot, llevat el referèndum que és competència de l’Estat (149.1.32 de la Constitució)

Les consultes són, en aquell context, els canals mitjançant els quals es comuniquen ciutadania i poders públics per conèixer les opinions de la gent sobre determinada matèria. Malgrat la seva inclusió a l’article 122 i, tot reconeixent el seu interès, la utilització de mètodes demoscòpics no es pot considerar “instrument de participació”

Pel que fa als canals de debat, l’article 122 es queda una mica curt en els exemples. Ara, atesa l’evolució i experiència desenvolupada, podríem ampliar una mica més. Així, a  més dels fòrums i audiències públiques, podem esmentar els processos participatius o processos de debat públic i els òrgans consultius com els  consells municipals o els consells sectorials.

Especialment importants em semblen aquests canals de consulta basats en el debat i el diàleg, en espais on es contrasten i intercanvien arguments entre persones amb diferents posicionaments i mirades respecte d’una determinada actuació pública. Novament remeto a l’informe sobre el debat públic que recull algunes reflexions per facilitar el debat i les propostes en aquesta matèria.

L’eficàcia i utilitat d’aquests canals per al debat públic, ha estat qüestionada per algunes males pràctiques i alguns intents de manipular la seva realització. Però, front a aquestes anòmales situacions, podem constatar que hi ha un bagatge important a casa nostra i afirmar que el millor antídot contra aquestes perversions o mala praxis és una regulació clara i una actuació transparent. En parlarem de la seva regulació en un altre moment.

L’últim canal indicat per l’esmentat article 122 és la consulta mitjançant vot, amb l’excepció de la via del referèndum. En aquest cas es demana l’opinió ciutadana mitjançant un vot, la qual cosa pot ser una manera eficaç de mesurar el suport que una determinada actuació pública pugui tenir.

Caldria diferenciar consulta de “referèndum”.  Aquest  últim només hauria de fer-se servir per identificar aquelles crides a la ciutadania per manifestar la seva opinió el resultat de les quals, té efectes vinculants sobre els convocants.  Proposo no emprar la paraula “referèndum” si els resultats no tenen caràcter decisori.

Sense decisió no es pot parlar de referèndum; adjectivar-lo com a consultiu és un oxímoron perquè és contradictori en els seus termes. En els referèndums es crida a decidir al conjunt del poble, per sufragi universal, com a titular de la sobirania. I ha de poder decidir tot allò que li afecta, no només l’encaix de Catalunya amb Espanya o Europa, sinó també les polítiques relacionades amb els seus drets: treball, educació, salut, protecció social, medi ambient…. Malauradament el nostre sistema polític no recull aquesta funció decisòria, tot i que en el primer redactat original[4] de la Constitució es preveia.

Avui, la regulació dels referèndums  a la Constitució té dos grans errors: la manca de caràcter decisori o vinculant i la necessària aprovació per part del govern de l’Estat. Del primer error ja hem parlat. Del segon, només insistir en la estupidesa que suposa haver de demanar autorització del govern de l’Estat per preguntar a la ciutadania, per exemple,  com ha de ser el planejament urbanístic o el pla de millora d’un espai públic d’un municipi,  competències pròpies i típiques de l’ajuntament, o a l’àmbit català, qualsevol pregunta relacionada amb les competències de la Generalitat. L’únic límit per poder convocar un referèndum hauria d’ésser,exclusivament, la competència del convocant sobre la matèria,  ja que cas de no tenir-ne, el resultat del la convocatòria no podria tenir efectes.

En resum, si aquest apartat de la proposta número 8 es refereix a desenvolupar instruments de consulta popular, fóra bo que es referís a tots i no només als canals de vot. No és aquesta, sembla, la proposta immediata que es debatrà al parlament. Les urgències tàctiques per tenir un instrument que permeti la consulta sobre el dret a decidir (o pregunta similar) passen per davant d’una estratègia, més de fons, de regular un text normatiu, amb la màxima participació i debat ciutadà, que desplegui efectivament les competències de l’article 122. El projecte de llei de consultes populars que restà pendent a l’anterior legislatura té tots els punts per tornar a ser presentat en termes similars aquest nou mandat.

Una mena de conclusió: Cal una política per a la qualitat democràtica

Com a conclusió, un suggeriment a les propostes presentades. Un pla o programa per a la regeneració democràtica es pot quedar curt si no aborda el sistema democràtic en el seu conjunt. Cal una política clara i contundent, elaborada amb la màxima participació ciutadana possible que defineixi aquells elements del sistema democràtic sobre els que cal fer un “reset” i que no afecten només als proposats relacionats amb la transparència i l’accés a la informació. Calen mecanismes de control i proposta ciutadana, cal millorar el sistema d’elecció de representants, calen mitjans de control i seguiment sobre el que fan els representants, als que cal exigir responsabilitats per la seva actuació i no només que ens ensenyin la seva declaració de renda….

Les polítiques són el resultat de l’activitat política i en tenim que afecten als diversos sectors i interessos de la vida en societat. En falten algunes i unes altres caldria modificar-les, però el buit més expressiu és el de la manca d’una acció política que tingui com a objecte el propi sistema democràtic.  Tenim polítiques educatives, socials, ambientals…. però no en tenim per a la qualitat democràtica, o com es vol dir ara, per a la regeneració democràtica.

No es pot fer d’un dia per a l’altre. No es pot improvisar, cal reflexió, anàlisi i, sobretot, debat públic, debat ciutadà. Moltes de les iniciatives socials recent estan suggerint línies de treball en aqust àmbit. De fet, la idea “regeneració democràtica” ens recorda el fet de “tornar a generar”,cosa que se sembla molt al “reset” que proclamaven algunes pancartes des del 15M “El sistema no funciona, fes reset”, deien i segueixen dient. No es poden menys tenir ni menysprear. Aquest debat per al futur de la democràcia només pot reeixir si es fa de la manera més oberta possible. El que està en joc no és l’actuació de determinats responsables polítics, sinó la democràcia com a sistema[5].


[2] En concret  a l’article 12 de la seva llei de foment de la participació ciutadana que trobareu a l’hipervincle.

[4] Per a més informació vegeu https://fpindado.wordpress.com/2012/10/21/sobre-referendums-i-democracia-directa/

[5] Vaig abordar aquesta qüestió en el post https://fpindado.wordpress.com/2012/07/27/194/. A la pàgina 8 proposava una mena de guió del contingut d’una política d’aquest tipus. Per cert, si llegiu el document sencer, tingueu en compte que he modificat el meu posicionament respecte el que vaig escriure llavors, en concret, ara només considero democràcia directa els referèndums decisoris.  Seguirem evolucionant.

Anuncios
Galería | Esta entrada fue publicada en Calidad democrática, Normas y mejora democrática, Participación ciudadana. Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s