El partidisme, la malaltia infantil de la democràcia (infantil perquè la democràcia encara no ha arribat a l’edat adulta)

El 10 d’abril de 2018 el Ple[1] de l’ajuntament de Barcelona ha rebutjat per majoria la convocatòria de dues consultes populars promogudes a iniciativa ciutadana. Aquesta decisió s’ha pres vulnerant el propi reglament de participació aprovat pel mateix Ple.

Això m’ha fet pensar en el rol dels partits polítics en el nostre sistema institucional i, particularment, en la seva relació amb els canals de participació ciutadana. Avui només em referiré a les iniciatives ciutadanes i a les consultes populars.

En primer lloc relataré el marc en el que s’ha produït aquest debat, i després la valoració que en faig de l’actuació dels partits. Acabaré amb algunes idees a manera de conclusió.

Agrairé comentaris, crítiques, suggeriments. Estem compromesos, totes les persones que volem  una democràcia de qualitat.

1. Marc

La llei 10/2014 de consultes populars no referendàries de Catalunya, després de la Sentència del Tribunal Constitucional de febrer de 2015, manté vigent el seu article 38 relatiu a les iniciatives ciutadanes per promoure consultes populars:

Article 38. Acceptació o denegació de la sol·licitud de convocatòria

  1. Si les signatures validades assoleixen el nombre mínim establert, l’òrgan competent ha de convocar la consulta demanada en el termini que estableix l’article 10.4 a comptar de la resolució de validació de les signatures.
  2. La convocatòria de la consulta demanada només es pot denegar, mitjançant una resolució motivada que s’ha de notificar a la comissió promotora, si el nombre de signatures validades no arriba al mínim legalment exigible.

És a dir, la iniciativa ciutadana que vol que es faci una consulta a la ciutadania no es pot denegar per criteris d’oportunitat (o oportunisme) polític sinó només per criteris de legalitat. El Ple municipal ha de fer un acte degut, a no ser que la pregunta sotmesa a consulta sigui contrària a l’ordenament jurídic.

Amb anterioritat, la Ley foral 27/2002 de Navarra havia deixat un precedent al seu article 7.6:

El Pleno del Ayuntamiento podrá denegar la convocatoria de la consulta popular únicamente en los siguientes casos:

  1. a) Cuando el asunto objeto de la iniciativa esté excluido de la consulta popular o no corresponda a la competencia municipal.
  2. b) Cuando no se acompañe el número de firmas exigido.
  3. c) Cuando se haya solicitado en un período de los mencionados en el artículo 4.
  4. d) Cuando la propuesta incurra en infracción del ordenamiento jurídico según lo expresado en el apartado 2 del artículo 2.

Amb aquests precedents, el Reglament de participació ciutadana de l’ajuntament de Barcelona aprovat el 6 d’octubre de 2017 amb un sol vot en contra senyala al seu article 74.3 relatiu a les consultes populars a iniciativa ciutadana:

“…Quan la consulta provingui d’una iniciativa ciutadana… que hagi recollit les signatures vàlides suficients, el Consell municipal només pot denegar, per majoria simple, la seva celebració si no s’adequa a l’ordenament jurídic.”

Així, l’acord del Ple municipal només pot ser afirmatiu, a no ser que les consultes siguin contràries a l’ordenament jurídic. Els informes jurídics que acompanyen la proposta sotmesa al Ple avalaven la seva legalitat.

2. Els partits polítics, la política i la ciutadania

No seré jo qui negui la importància i necessitat de partits polítics. Vaig militar en un partit clandestí en l’època franquista i vaig lluitar per la legalització de tots els partits polítics. Els partits són necessaris per a la política però no tenen el monopoli de l’acció política. Els partits polítics sovint estan més dissenyats per guanyar pes i (i poder) a les institucions que per fer política entre la ciutadania, però això és cosa de cada partit. D’alguna manera el mateix Fraga Iribarne ho advertia en els debats sobre la Constitució quan reclamava canals de democràcia directa[2] i semidirecta per contrarestar el seu poder.

Por las razones expresadas, por creer firmemente en que la democracia semidirecta es la forma actual de una razonable Constitución, por estar en contra de la partitocracia y por estar a favor de la iniciativa popular, pedimos la vuelta al texto del dictamen de la Ponencia.[3]

Es referia Fraga a la proposta d’article 85 de la Constitució que recollia la possibilitat de fer referèndums vinculants, fins i tot per derogar lleis vigents a iniciativa popular.

El que no es pot negar és la força i la presència d’altres actors polítics. El sector mediàtic amb la seva enorme influència amb poders econòmics directament vinculats a mitjans de comunicació. Els lobbies empresarials que pressionen governs i institucions, en ocasions mitjançant pràctiques corruptes per obtenir beneficis a canvi de diners per a responsables i gestors de partits polítics. Hi ha pressions més subtils d’aquests poderosos com la utilització dels mitjans de comunicació, el suport econòmic que es pugui considerar lícit i altres accions. El sector social, les organitzacions socials grans o petites, les plataformes ciutadanes, els moviments de lluita a favor o en contra d’alguna actuació política. Tot plegat configura una constel·lació d’actors que intervenen en la política fent evidents que no és una cosa només de partits polítics.

Quim Brugué i Josep M. Vallès, dos catedràtics molt admirats per mi, diuen que la política és la manera de regular la tensió social mitjançant decisions que afecten i obliguen tots els membres de la comunitat, evitant que cada membre o cada grup busqui les seves pròpies solucions sense tenir en compte els principis que sostenen aquesta comunitat.

Em ve al cap un vell i gens sofisticat acudit en el que una persona li diu a una altra “…perquè hem de parlar si ho podem arreglar a hòsties”. Doncs això, la política és aquell art que permet viure en societat, convivint interessos diversos (i, de vegades, enfrontats) resolent-los de manera pacífica.

La diferència entre una decisió política i una decisió individual és que la política afecta tothom, estigui o no d’acord amb ella. La decisió que pugui prendre una persona en el seu entorn individual només li afecta a ella (llevat, òbviament que afecti el dret d’altri).

La decisió política també es diferencia de les decisions, diguem-ne “comunitàries”, és a dir, aquelles que prenen els grups o les comunitats més o menys formalitzades. Un partit polític pot prendre en els seus congressos les decisions que consideri pertinents, però només afecten a les persones que en formen part del partit.  Les decisions d’una plataforma ciutadana o d’una associació o sindicat només afecten a les persones que en són membres.

En canvi les decisions d’un parlament o d’un govern afecten tothom i aquesta diferència és clau al moment d’entendre la capacitat ciutadana d’incidir en la política.

Perquè en democràcia, sistema polític que es fonamenta en la sobirania del poble, les decisions polítiques només les poden prendre les persones escollides pel poble o el poble en el seu conjunt (i diversitat). Les eleccions regulars i amb garanties democràtiques són el mitjà per escollir representants i els referèndums, el mitjà per prendre decisions directes. Al sistema constitucional espanyol, no existeixen aquests canals de democràcia directa, tot i que, com s’ha dit,  van ser previstos en la redacció inicial de la Constitució de 1978.

3. Quan els partits polítics no accepten la intervenció ciutadana.

En general tots els partís polítics lloen la capacitat ciutadana i agraeixen a les entitats i associacions els seus esforços i fan panegírics sobre la seva importància i el seu pes. Però quan aquestes accions esdevenen en propostes polítiques, aquí la cosa canvia.

Els costa acceptar que no tenen el monopoli de l’acció política. Això ha passat recentment a Barcelona. El 10 d’abril el Ple de l’ajuntament havia d’acordar la realització de dues consultes ciutadanes a  iniciativa ciutadana. Dues comissions promotores formades per persones i entitats es van esforçar en demostrar que les seves idees tenien un suport i van recollir el mínim de 15.000 signatures exigides pel reglament de participació. Cal recordar que a les eleccions de 2015 calien 35.000 vots per obtenir un acta de regidor (el 5% de les 700.000 persones que van votar). Una de les comissions promotores ha recollit més de 20.000 signatures.

Les preguntes proposades eren les següents[4]:

  1. Promoguda per l’Associació catalana Enginyeria sense fronteres.

  Vol vostè que la gestió de l’aigua a Barcelona sigui pública i amb participació   ciutadana?

  1. Promoguda per la plataforma “Tanquem els CIE”

Està vostè d’acord amb que es canviï el nom de la Plaça d’Antonio Lopez pel de Plaça d’Idrissa Diallo com un acte de reparació històrica?

El 10 d’abril de 2018 les regidores i regidors de la CUP Capgirem Barcelona, Partit Socialista de Catalunya (PSC), Partit Demòcrata Europeu de Catalunya (PDeCAT), Partit Popular (PP) i Ciutadans (C’s) van votar en contra d’aquestes iniciatives. Bé per a ser exactes les tres regidores de la CUP van votar en contra de la proposada per l’Associació catalana Enginyeria sense fronteres i a favor de l’altra.

Les diferents persones que van intervenir en aquest Plenari municipal per justificar el seu vot negatiu van utilitzar diferents arguments: que si el procediment ha estan un nyap, que si no s’ha fet bé, que si els promotors són amics del govern, que si hi ha un munt de recursos judicials, que si la Fiscalia ha admès a tràmit una denuncia per cessió de dades personals… Particularment la CUP deia que si ja havia acord entre els grups municipals el que calia era posar-se a treballar i complir aquest acord. És a dir si els partits ja hem pres una decisió com s’atreveix la ciutadania a intervenir?

4.Uns quants errors que han de servir de lliçó

En la meva opinió, sotmesa completament a altres criteris, crec que les regidores i els regidors que van impedir amb el seu vot l’aprovació d’aquesta consulta han comès alguns errors:

  1. No han acceptat la capacitat ciutadana de ser activa en política

Han impedit que es pregunti sobre un tema que sembla tenir suport suficient ja que s’han recollit les signatures que, segons el reglament, acrediten aquesta suficiència. El sistema de participació ciutadana cristal·litzat al Reglament preveu la iniciativa ciutadana com a motor de l’acció política. Les comissions promotores no “decideixen” com ha de ser la gestió de l’aigua o el nom de  la plaça, demanen que es pregunti a la ciutadania què en pensa al respecte  perquè després es prengui la decisió política. Una democràcia de qualitat obligaria als poders polítics[5] a respectar la decisió ciutadana[6] presa d’aquesta manera, però la nostra democràcia no ho permet. Per contrarestar aquest dèficit, el reglament (article 74.4)permet que els grups municipals puguin indicar abans de la consulta si es vincularan als resultats de la consulta. Es tractaria, doncs, d’una vinculació política, no jurídica.

  1. Han substituït l’actuació judicial.

L’únic poder públic que pot dir si una actuació administrativa és o no ajustada a dret és el poder judicial. Els regidors i regidores han impedit amb el seu vot el debat jurídic polític sobre l’autonomia municipal per defensar la democràcia local i els canals de participació ciutadana. Sorprenentment, s’han emparat en la multitud de recursos que s’han presentat contra el reglament de participació i les iniciatives ciutadanes i, ara han pres la decisió abans que els tribunals es pronunciïn.

Cal dir, que, fins ara, els informes jurídics municipals avalen la legalitat del procediment i del reglament que l’empara.

  1. Han fet el joc als poders mediàtics i lobbies econòmics, conscientment o inconscient.

Han ajudat a aquells que no volien que es fes la consulta ciutadana, particularment la relativa a la gestió de l’aigua. No han permès que els arguments d’AGBAR i els seus satèl·lits, incloent-hi els sindicats de treballadors i treballadores de l’empresa que s’han manifestat a favor de l’actual situació, puguin contrastar les seves opinions de manera pública i ordenada durant un mínim de 30 dies previs a la votació en la consulta tal com preveu el reglament de participació (article 79). Han ofegat la possibilitat de fer aquest debat i, en democràcia, la política ha de ser sobre tot diàleg. No només entre els grups polítics (a això li diuen negociar) sinó entre i amb la ciutadania.

  1. Han provocat un acord il·legal que es pot declarar nul

Finalment crec, honestament, que han provocat un acord il·legal que es pot declarar nul per contravenir el reglament de participació. Això ho decidiran els tribunals, però sense ser un gran especialista en dret quan una norma diu que no es pot prendre un acord llevat que es produeixen determinades circumstàncies i aquestes circumstàncies no es produeixen o quan menys no s’esmenta la seva producció, aquest acord esdevé il·lícit.

Alguns regidors i regidores estaven preocupats abans del Ple sobre les conseqüències jurídiques que podria tenir el seu vot afirmatiu, tenint en compte el garbuix de recursos amb els que AGBAR i les seves filials més o menys destapades han envoltat aquest procés. No oblidem que a Catalunya estem vivint una situació excepcional i qualsevol moviment s’ha de mesurar amb cautela.

Els informes dels serveis jurídics municipals avalaven completament la legalitat de la decisió, que, com totes les decisions administratives està sotmesa a interpretació judicial i els tribunals la poden considerar vàlida o no. Però ningú podrà dir que s’ha pres “ex ante” una decisió il·legal.

En canvi no han tingut cap por en prendre una decisió que, insisteixo, em sembla no ajustada a Dret. Hauria estat més fàcil, i disculpeu si semblo pedant, que els grups municipals als que no els semblava bé com s’ha portat aquest procés haguessin fet una crítica més o menys contundent i al final haguessin votat a favor encara que fos “per imperatiu legal”. Llavors el debat s’hauria traslladat als tribunals que és on s’ha de discutir si s’ajusta o no a dret la convocatòria de la consulta. A Barcelona estem molt tranquils perquè ja es va fer una consulta l’any 2010 i no va haver cap problema.

5. Algunes conclusions

1. La democràcia només avançarà al món si avança a les ciutats, per a això calen pràctiques innovadores que demostrin la viabilitat de la interacció de la ciutadania amb les persones electes amb responsabilitats de govern o d’oposició.

2. Els partits polítics, s’han d’acostumar a conviure i compartir l’acció política perquè els actors ciutadans tenen dret i capacitat per fer-ho.

3. La politiqueria, el mal ús de la política només per fer caure l’adversari, ha de ser substituïda per la POLÍTICA en majúscules. Aquesta POLÍTICA, reconeix que l’adversari polític té raons que se li han de reconèixer i el debat polític es fa amb arguments pensats per obtenir resultats útils per a la ciutadania, no per tàctiques de marketing electoral.

4. El sistema de participació ciutadana de Barcelona és molt potent però perdrà força si un dels seus elements claus, la iniciativa ciutadana, és menystinguda. Qui tindrà interès, ara, en fer l’esforç de recollir signatures per promoure una consulta, si els partits polítics ho poden impedir per raons d’oportunitat?

5. Només hauran canvis en aquesta manera de fer i entendre la política si hi ha pràctiques socials i polítiques que actuïn de manera diferent i si anem modificant els marcs jurídics i normatius en els que es fonamenten.

[1] Aquí  entre el minut 10 i el 59, es pot veure el debat sobre la proposta de consulta.

[2] Més informació aquí

[3] Pàgina 4212 del boletín oficial de las cortes generales (erròniament apareix com página 2412)

[4] Aquí hi ha més informació

[5] “Hacemos soberano al pueblo y le damos -decía Rousseau- un minuto de soberanía. Y en ese minuto de soberanía interferimos con toda clase de influencias, entre ellas, los medios audiovisuales de comunicación. Se trata de que ese minuto pueda tener una cierta consideración y que, de vez en cuando, haya una base para un rearme ciudadano, que es la base de la democracia y que además de los partidos haya una constante -ya lo dijo Tocqueville-, una gran constante plural de asociaciones voluntarias … “Fraga Iribarne Pàgina 4212 del boletín oficial del Congreso (erròniament apareix com página 2412)

[6] Es evidente que si el pueblo se ha pronunciado a favor, qué Gobierno después, qué Jefe de Estado después, puede decir: «He oído al pueblo y ahora hago lo contrario)). Pàgina 4212 del boletín oficial del Congreso (erròniament apareix com página 2412)

Anuncios
Galería | Esta entrada fue publicada en Iniciativa ciudadana, Normas y mejora democrática, Participación ciudadana. Guarda el enlace permanente.

2 respuestas a El partidisme, la malaltia infantil de la democràcia (infantil perquè la democràcia encara no ha arribat a l’edat adulta)

  1. txetxusm dijo:

    Tati, no he seguido con detalle el tema pero si que he escuchado hablar mucho sobre problemas en su ejecución, temas de protección de datos, con la justicia en alguno de los temas… No pretendo justificar nada, sólo te pido que nos aclares esto.

    • Era imaginable que la puesta en marchas de canales de participación en los que la ciudadanía pueda discutir las políticas, podía levantar resistencias y acciones para obstruir esos procesos cuando alguien considere que ponen en cuestión intereses propios, sobre todo, económicos. El Reglamento de participación tiene tres recursos que estan aún en trámite en el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya (presentados en enero de 2018) sin que, en este momento,se pueda precisar con exactitud el contenido de sus reclamaciones porque los recurrentes aún no han podido presentar la demanda en la que deben indicar concretamente qué impugnan y los fundamentos jurídicos en los que se basan. Lo que es seguro que, pudiendo haberlo hecho cuando presentaron el recurso, no han solicitado la suspensión cautelar del reglamento mientras se sustancia el procedimiento. Los recursos han sido interpuestos por la “Cámara de concesionarios y empresas vinculadas al sector público en el ámbito de las infraestructuras, los equipamientos y los servicios públicos” (entre las empresas que se encuentran en esa Cámara están AGBAR, Abertis, Gas Natural Fenosa, Altima, Saba…), la Delegación del Gobierno y “Abogados catalanes por la Constitución”. Igualmente han sido impugnados ante el Tribunal Catalán de Contratación (2 de enero de 2018), los pliegos para organizar la logística de la multiconsulta por “3Cs Cambios estratégicos SL” que fueron suspendidos cautelarmente hasta resolver el procedimiento y también contra la adjudicación del sistema de voto electrónico, presentado el 3 de abril de 2018 por la Asociación Transparencia y Calidad Democrática. Por imperativo legal, cuando se presentan estos recursos el procedimiento contractual queda suspendido hasta su resolución. También se han presentado recurso ante el Juzgado Contencioso Administrativo por la “Cámara….” contra el acuerdo de admisión a trámite de la iniciativa del agua y el acuerdo de prórroga del plazo para la recogida de firmas. En este caso solicitaron la suspensión cautelar urgente de los actos derivados de esos acuerdos que el juez denegó, estando ahora en trámite la suspensión cautelar ordinaria sobre la que el juez aún no ha tomado ninguna decisión, pero que, evidentemente, llega tarde porque las firmas ya han sido verificadas por la Secretaría municipal. Hay dos recursos administrativos presentados por AGBAR y SGAB (Sociedad General de Aguas de Barcelona) con el mismo fundamento y la misma petición: que se paralice el procedimiento de recogida de firmas de la iniciativa del agua que han sido desestimados por el ayuntamiento. Hay un tercer recuso administrativo presentado por la Asociación Transparencia y Calidad Democrática que pretende la nulidad del procedimiento de contratación del voto electrónico por vulneración de la ley orgánica de protección de datos que todavía no se ha contestado. Finalmente existe una denuncia en Fiscalía que se conoce porque ha sido publicada em los medios que dice que se ha vulnerado la ley de protección de datos por la cesión de los datos del padrón para la multiconsulta. No se puede saber si los argumentos de la denuncia son los mismos que los del recurso administrativo, pero lo que sí es seguro y así se les ha comunicado a todos los grupos municipales que el ayuntamiento no “cede” los datos del padrón sino que “encarga” un tratamiento para poder hacer las votaciones. La figura de encargado del tratamiento está recogida en el artículo 12 de la ley orgánica 15/1999 de protección de datos y así se ha utilizado, por ejemplo para el funcionamiento del 010 (información telefónica que gestiona una empresa contratada) o en el año 2010 en la consulta sobre la Diagonal que organizó el ayuntamiento. En algún momento escribiré sobre esta batería de recursos contra un sistema de participación ciudadana que quiere ser abierto y transparente. Ahora solo destacar que esta información la conocen todos los grupos municipales de boca de los responsables jurídicos del ayuntamiento y que lo que se publica en los medios no se corresponde siempre con la realidad.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s